Font
Fiction

Els gats tenen 7 vides.
Les fonts poden esdevenir immortals.

La diferència entre les fonts i d'altres expressions culturals, com la música, l'art, l'arquitectura, la literatura o la moda, radica en el fet que les fonts tenen la capacitat de créixer paral·lelament a l'evolució d'una societat. Malgrat una font hagi estat dissenyada fa segles, hi ha probabilitats de que segles més tard es converteixi de nou en puntera. Leonardo da Vinci va pintar la Mona Lisa en el mateix període en el qual Francesco Griffo creava la seva tipografia. Aquesta, coneguda avui amb el nom de Bembo, té una relevància i possició diferents a la nostra societat actual a la que té el quadre. La tipografia de Griffo ha esdevingut vanguardista de nou recentment a l'ésser reviscuda amb la darrera tecnologia i publicada com a Opentype Variable Font, mentre que la pintura està condemnada a una mort lenta, penjant d'una paret al Louvre.

Mentre tot existeix per a després morir, les fonts tenen la capacitat no sols de viure eternament, sinó inclús de créixer constantment. Sense cap limitació a través del temps, les fonts poden seguir desenvolupant-se eternament fins i tot quan el seu dissenyador ja no és entre nosaltres.

La creació humana sempre esdevé en tres dimensions. Una d'elles en la qual estem dissenyant i treballant. Una en la que voldríem entrar malgrat podríem fracassar en l'intent. I una altra de la qual encara no en tenim consciència.

Donat que les fonts poden esdevenir immortals, mentre les dissenyes estàs tractant a la força amb aquestes tres dimensions. Malgrat siguis atrapat en aquesta primera dimensió, les altres dues són inevitablement presents.

Font ficció és un mètode per a moure'ns en les tres dimensions, definint instruccions per a l'àmbit que coneixem però som incapaços d'assolir i definint principis bàsics per als entorns desconeguts. Si posem això en pràctica, Francesco Griffo podria haver donat instruccions clares per a convertir el seu disseny en una font variable amb diferents pesos, malgrat ell mateix no pogués fabricar-la. Aquesta tecnologia no existia fa cinc segles. També li era impossible imaginar una cosa com el hinting, o un caràcter com el de l'Euro, doncs aquestes coses passen en un àmbit més enllà de la nostra imaginació i per tant només poden ser abordades per regles genèriques. En aquest exemple, haurien estat els procediments a seguir referits a la forma i la ressolució.

Font ficció tracta sobre l'assumpció de la responsabilitat sobre el legat que creem quan dissenyem fonts. Ens fem càrrec d'aquesta responsabilitat expandint el coneixement tradicional del disseny de tipus al regne de les tres dimensions en les que la font habita. Això inclou l'inabastable i l'inimaginable.

Font ficció no és sobre prototips diegètics sinó sobre incorporar totes aquestes dimensions en les que les fonts poden existir i existiran, en el procés de creació contemporànea. Font ficció no és oferir avui una nova perspectiva sobre el futur del demà, sinó que és la responsabilitat d'avui sobre el futur de les fonts. Ja que les fonts creixeran eternament en dimensions avui desconegudes, cal que els dissenyadors de tipus defineixin avui els principis bàsics de les fonts per a assegurar el seu futur venidor.